Molta, molta neu ... Un dia abans del solstici i això semblava el regne de la neu primavera. Amb Pau de company i coacher (pas de bou, pas de bou ....), dormim a Conangles i, de bon matí, ens enfilem cap a la Tuca de Mulleres, Tuc de Molières o com vulgueu anomenar-ho...
El primer tresmil de la temporada: uns humils 3.010 m, (que després no resulten ser tan humils), però on la visió des del cim compensa del patiment de la pujada i el no menys de la baixada.
No és una cimera amb l'sky-line molt espectacular, comparat amb el de les muntanyes que flanquegen la vall: els Tucs de la Tallada, molt més atraients, estètica i alpinísticament parlant. Però això fa que el trajecte sigui tan atractiu com la consecució del cim.
Aquí hi-és. Pau s'ho mira amb respecte ...
ITINERARI
Boca Sud - Pla dera Rasa - Pleta Naua - Refugi de Molières - Estanhòts de Molières - Coret de Molières - Tuc de Molières - Retorn seguint el mateix trajecte, evitant pujar al Refugi.
He d'agrair a nudels el seu track de Wikiloc, que és el que ens ha servit de referència durant tot el trajecte. A causa de la gran quantitat de neu a la part superior de la vall, hem hagut d'evitar-la, en alguns casos, durant la pujada i aprofitar-la en la baixada: d'aquí aquestes diferències entre el track de l'ascens i el del descens. En època seca, seguiu el track, que reprodueix fidelment el camí. En qualsevol cas, no hi ha pèrdua: multitud de fites us ajudaran en el trajecte. I el sender, en la seva major part, es veu clar.
PERFIL DEL RECORREGUT
Matí amb boira alta que salta des de la Val d'Aran i que, de vegades, ens deixa veure l'objectiu.
Un bucòlic passeig pels prats del Pla dera Rasa i la fageda.
Aviat ens trobem amb aquesta gran cascada que recull l'aigua del barranc de Molières i que serà una de les grans aportacions al riu Noguera Ribagorçana.
Aigües Tortes
La boira ens oculta els cims més altes. Ens preocupa una mica que no hagi aclarit quan arribem al cim.
Pas de bou...
Aigua, molta aigua. El desglaç és al seu zenit: tots els pantans que hem trobat al viatge eren plens ...
Un pas una mica estret que requereix ús de les mans i cura per a no relliscar ...
... i no acaba d'aclarir.
Les nostres amigues les marmotes: són tot menys discretes. A part dels seus característics xiulets, vegeu aquí com es donen un pic sense importar-les la concurrència ...
Mirant cap enrere: el Tuc de la Contesa
Comença a aclarir. Gràcies a les nostres invocacions a la nimfa Pirene, i amb la intercessió del seu amant Hèrcules (Pau té bona relació amb ell a través del seu pare, Zeus, amb el que surt d'excursió alguns dies pel Port ...), el matí es torna lluminos, el cel blau i els pics de la Tallada se'ns obren esplendorosos ...
Vamos p'allá...
Els primers geleres. La neu està tova, encara que consistent.
Encara no són necessaris els pinxos ...
Palas de Molières
Al fons, a la dreta ...
Ja veiem el refugi. Ens acostem i xarrem una estona amb una parella de BCN que han passat allà la nit. Com que no porten grampons, han decidit no continuar pujant ...
Mirant cap enrere, comencen a entreveure els Besiberris ...
Passem al costat dels estanhòts, encara amb gel.
Una pano una mica desequilibrada en masses rocoses: els pics de la Tallada, la carena del Feixan i el Molières.
Amb aquestes núvols com cabells punxeguts, sembla que ens apereixerà d'un moment a l'altre el mateix Zeus darrera el Feixan...
No he parlat de la neu, però ja fa estona que intentem evitar els geleres amb pendent que cobreixen el camí, per no haver de posar-nos els ferros. Això ens va retardant, fins que, al final, ens calcem les ferradures i to p'arriba.
Per fi, arribem a aquesta part rocosa de la dreta i ens mirem amb desànim el tram de pala que porta al Coret: és molt pendent i unes esquerdes en la part superior la fan encara més lletxa ... Pau ho té clar. Jo no.
Enmig d'aquesta lluita interior, que només els covards compulsius com jo sabem reconèixer, apareixen per sota una parella jove de francesos que, sense pensar-s'ho dues vegades, treuen el piolet i, xino-xano ... es planten sota les roques ...
Merde! No ens podem quedar enrere. A més ens han obert empremta ... L'honor patri ...
Con un par de cojones, Fonseca, allà anem ... Em fico la por entre les cames i començo a pujar ... A poc a poc i em planto a les roques. Classe intensiva de grampons i piolet ...
Pau em segueix sense donar-se tanta importància ... Tinc suors freds pensant que hem de tornar a baixar per aquí.
Mireu el pendent. Juro pels meus nens que no he inclinat la foto ...
Deixem les motxilles i els ferros i ens enfilem per una canal descomposta amb certa verticalitat però amb bonas presas.
Una cosa així, però amb més ambient: un grau II, li dono jo ...
I arriba el moment esperat: treure el cap a l'altra vessant. Uaauuuu!
Tot el massís de la Maladeta davant nostre.
A l'esquerra el Molières, a la dreta el Cap deth Hòro i al mig, el més gran: L'Aneto i els seus satèl.lits.
La val d'Aran està coberta pels núvols. Fantàstic. Pagava la pena.
Els donem el mersibocú als francesos, que a sobre, ens deixen passar al davant per arribar al cim. Digerint la humiliació, ens hi encaminem per una cresta sense problemes.
La màquina de les fotos crema...
Veiem gent que baixa cap a la part de la val d'Aran: el pendent és molt més suau, on va a parar ... Per un moment, pensant en el que ens espera a la tornada, em passa pel cap dormir a Vielha. La mirada sarcàstica de Pau em posa al meu lloc ...
Es veu gent al cim de l'Aneto i la processó de la glacera ...
Bé, doncs això, cim ... altre al talego. Maleïda sigui, m'estic convertint en un tachacimas.
Les fotos de rigor amb la Maladeta al fons ...
I, per fi hem d'enfrontar-nos a l'inevitable ...
Baixar la canal descomposta de roca ja té el seu yuyu, però veure el pati de la pala de neu, no té preu. Així que, em poso de cul a la vall i, a poc a poc, desfaig el que hem fet a la pujada.
Acabo fins al monyo de fer escaleta i clavar el piolet ...
Pau gaudeix, veient-me patir ... Ahi està ell, baixant sobrao...
La vista cap a la vall, amb la Tallada i els Besiberris al fons.
Adéu, Mulleres, adeu ...
El descens per la neu, un cop passades les primeres pendents, es fa ràpid ...
I la llum de la tarda ens dóna una perspectiva nova dels cims ...
No és el Perito Moreno ...
Però així, de prop, es sembla ...
Uassssh, quina llum!
Esgotats, ens anem acostant a la part baixa de la vall.
El pitjor, els pedregars i els caos de roca ... Sort que era el dia més llarg de l'any, si no hem de recórrer al frontal ...
Vaig arribar al cotxe jurant que era el meu últim tresmil.
Per quan el pròxim?
No hay comentarios:
Publicar un comentario