Des de la vida i miracles de Santa Marina, la santa patrona monjo (monjo, amb o... ho he escrit bé), acusada d'un fals delicte de violació; passant per la llegenda del gabacho que va amagar en el castell un tresor, dintre d'una pell de cabra, durant la guerra del francès i - sobretot - la història dels gossos-vampir (els dips), que van aterrir al personal durant segles i que encara lluïxen insolents (però menys terrorífics) en l'escut local... Tot això, dic, fa que, definitivament, Pratdip sigui un poble interessant. O el Prat, que és com li diuen per aquí.
No vaig a estendre'm en les històries del Prat, perquè el senyor Google i la senyora Wikipedia saben molt mes que jo i gustosament satisfaran la vostra curiositat.
A més, el meu soci Ignasi i jo, hem vingut a caminar i, a aquestes hores de la matinada, no estem per a moltes llegendes.
Se'ns ha ficat en el cap anar A Colldejou i tornar. Em surten uns vint quilòmetres i gairebé mil metres de desnivell acumulat. A Ignasi li dic que setze i el desnivell ni l'hi esmento, per allò de la motivació... Sé que sabrà perdonar-me.
La novetat està en la tornada, que recorre l'antic camí de Colldejou a Pratdip. Com ja he comentat en anteriors entrades, el Consorci de la Serra de Llaberia està recuperant els vells camins de ferradura que unien els pobles de la zona, per on, antigament, pagesos, traginers, pastors, quincallaires, llenyataires i altres gents de l'economia informal, recorrien la nostra geografia, a peu o amb ruc.
També van ser molt utilitzats per a anar a veure a la xicota, si era del poble del costat... Així que aquests camins van complir una gran funció econòmica i sentimental i bé mereixen ser recuperats. I caminats.
ITINERARI
Pratdip - Crestes de la Seda - Font de Mont-redon - Els Saleres - Collet dels Colivassos - Portell de Llaberia - Camí dels Revolts - Coll del Guix - Colldejou - Camí vell de Pratdip - PR-C 96 - Barranc i font del Bullidor - Collet de la Terra Blanca - Pla d'Aladerns - La Carabassa - Pratdip.
Si et vols baixar el track de Wikiloc, prem aquí
PERFIL DEL RECORREGUT
Després d'aparcar als afores del poble, vam esperar que surti el sol per a no topar-nos amb algun dip after-hours i prenem adreça nord cap a les Crestes de la Seda.
Aquesta alba sagnant... Esgarrifosa.
Com podeu veure al perfil, la cosa puja fort ja des del principi.
Quan sortim del bosc, el gran espectacle de la Dovia i les Crestes de la Seda banyades pel sol naixent.
La boira s'encimbella per les Crestes de la Seda.
Arribem al Coll de la Seda. Cal pujar per aquí. Gens, una grimpadeta.
Mirem cap al sud-est. Mar de boira a la costa.
Vinga, Ignasi, que això està chupao. Hi ha marques blaves que ens duen pels passos mes fàcils.
Allí es veu el Cavall Bernat.
Alguns passos són una mica aeris, però sense dificultat.
Aquella muntanya punxeguda és Escornalbou.
Ep!. Pas amb cadena. El Pas del Siscu. Ferradeta per a donar-li color al matí. Cap dificultat. Però si no es vol pujar, hi ha una marrada, flanquejant per l'esquerra.
S'han acabat les crestes. El Mont-redon i el Cavall Bernat. Avui no els pujarem, bastant tenim amb els vint quilometres. Aquest punt negre és un còrvid. No hi ha mes dades.
Arribem a la Font de Mont-redon.
El Consorci l'ha arreglat com abeurador.
Aquí, les beneficiades.
Ja tenim una àmplia panoràmica de la Serra. Al fons, la Miranda, amb el característic xumet del radar meteorològic.
Les Saleres. A pesar que tots els punts d'interès estan perfectament senyalitzats amb les banderoles del Consorci, s'han respectat els antics senyals que van orientar durant dècades a diverses generacions d'excursionistes. Un respecte, si senyor.
Mirant cap a enrere: Mont-redon omnipresent.
I unes panoràmiques dels cingles de la Brancana.
Creuem el Collet dels Colivassos i prenem la pista que ens durà al Portell de Llaberia.
Les covetes del Vaqué
Arribem a un encreuament i prenem el camí del Portell de Llaberia.
Ho creuem i ens fiquem en el vessant de Colldejou. Davant, la Mola de Colldejou, altre dels referents excursionistes de la Catalunya Sud.
Aquí està en la seva totalitat manifesta. Ja anirem algun dia i ho contarem.
Comencem a baixar pel camí dels Revolts. Un dels camins mítics de l'excursionisme tarragoní. Recuperat després d'anys d'abandó i agressions motoritzades...
L'auró, verd brillant. Donarà color, a la tardor.
Passem el Coll del Guix i prenem la pista de Colldejou. Ara, la Serra ens queda dalt, a la dreta.
Travessem boscos i horts, entre vegetació exuberant.
I moooltes flors. A veure, els botànics, que flors són aquestes?
Això és un cavall. Sens dubte.
Ja s'albira el poble.
Colldejou. Base per a múltiples excursions per la zona. Té restaurant. I allí anem per a hidratar-nos i fer provisió d'aigua.
Un poble bonic, amb moltes cases restaurades.
Són les dotze del migdia i el sol estreny. La suau brisa de la Serra ja no existeix. Anem a començar la segona part de l'excursió. Sortim del poble creuant per sota de la carretera. El camí està parcialment endreçat però encara queden restes d'escombraries: antropització li diuen. Creuem el barranc de la font del Noguer per una passarel·la de fusta i tornem a sortir a la carretera un poc mes endavant.
A l'altre costat, trobem les primeres senyals que ens mostren el camí de Colldejou a Pratdip. El trajecte coincideix a la seva major part amb el traçat del PR-C 96, encara que amb petites variants que haurem d'estar atents per a no saltar-nos-les. És de suposar que, en un futur pròxim, aquests petits detalls de senyalització es resolguin.
Discorrem entre bancals i bosc. La calor segueix estrenyent . Aturades contínues per a beure i prendre alè.
Hi ha racons veritablement encantadors...
Falgueres...
Petits teixos a la vora del camí...
Passem per la bassa del Bullidor i el Collet de la Terra Blanca. S'han hagut de col·locar barreres per a impedir el pas de les motos. Una pena... El camí ens segueix sorprenent.
Arribem al Pla dels Aladerns, encreuament de camins. Descansem.
I després de passar per la Font de la Carabassa o del Abellar, vam albirar el final d'aquest agònic trajecte. Cal estar atent als pals i indicacions per a seguir fidelment l'antic camí, que, en la seva part final, està ja molt desdibuixat.
Pratdip, again... Ignasi, contra tot pronòstic, assegura no odiar-me. Fins i tot es li veu content... Jo també ho estic.
Això és tot, amics.
No hay comentarios:
Publicar un comentario